El matí de Nadal al llevar-me vaig anar a fer una mirada a l’ordinador, la mirada tradicional: obrir el correu electrònic, esborrar l’spam i comprovar que no hi hagi res urgent. La calma regna al pis, no tinc res a fer. Visito fugaçment el Facebook. Allà trobo un missatge que em crida l’atenció.
“Emocionant concert de Raimón. Quina generació més guapa la d'aquests homes ! em deprimeix formar part de la generació del sense cultura. I la meva encara ho pilla de rasquis , però les de després la pillen de ple. Una gran llàstima”
Al llegir la seva opinió sento enveja d’aquest criteri que té i curiositat per saber d’on l’ha tret aquesta noieta de 29 anys. Però si quan va néixer, en Raimón ja feia setze anys que havia tret el seu primer disc!
En un breu xat intercanviem les primeres quatre impressions i, per sort meva, em mostra el seu acord per la meva proposta. Vaig a preparar una entrevista amb ella i aquí em teniu, regalant-vos la seva cultura i la seva sensibilitat dignes de la meva admiració.
Començem.
Àngel: Un tòpic per trencar el gel: Resulta evident que t’agrada la música... n’escoltes de tot tipus? Quina és la teva favorita i quina és la que escoltes més sovint?
Txell: M’agrada tot tipus de música, cada una al seu moment. Acostumo a escoltar música poc coneguda, quasi sempre estrangera, reconec que n’escolto poca en català. M’agrada tota aquella música que generi quelcom a dins meu.
A: Qui és Raimón? Presenta-me’l breument, com si el tingués davant i no el conegués.
T: En Raimón és un cantautor, un poeta, una ànima rebel que et fa somiar, vibrar, anhelar. En Raimón és un romàntic de cor, lluitador, inconformista. Amant de la seva terra i la seva llengua.
A: En quines circumstàncies us vau conèixer? El vas trobar? Te’l van presentar a casa? O formava part del teu grup d’amistats?
T: La música de guerrilla ha format part sempre del meu ambient familiar, gràcies a la generació del meu avi i posteriorment a la del meu pare. I, afortunadament, també ha format part del meu grup d’amistats.
A: Tens vint-i-nou anys, ets molt jove. Com et sents pel fet de que t’agradi aquesta música? Estranya potser?
T: Qui pot considerar el que és estrany? M’agrada el sentiment que em desperta la música de protesta i m’agrada deixar-me envair per la seva essència. Em fa sentir viva.
A: Esmentes una generació sense cultura. Parla’m d’aquesta tragèdia.
T: La generació dels sense cultura. Una generació endormiscada que malgrat les pedregades mai no acaba de despertar. Una generació poc cohesionada que ha perdut l’ oremus i fluctua navegant per un mar sense capacitat de construir un port estable. Una generació avorrida, que ha perdut la seva identitat.
Hi ha un reducte, com passava a l’antiga Gàl·lia, de joves amb esperances de construir un món millor, més just i més estable, però queda diluït per la marea negra i el “chapapote” de les forces de repressió.
A: Hi ha un equivalent de Raimón al 2010? Es fa música com la d’abans? Cal música com la d’abans o ara la realitat pot prescindir d’aquests estendards?
T: Actualment si que hi ha música de protesta, Paco Ibañez, Silvio Rodriguez, Ismael Serrano, Lucas Masciano. I grups antisistema poc coneguts.
A: Abans hi havia rebel·lia en front el franquisme, esperonament durant la transició... mereix música el panorama polític-social actual? Hi ha motius o esperança per l’inconformisme?
T: És el panorama social actual esperançador ? Tot el contrari! Hem fet un retrocés del que ens serà difícil sortir, temes com la violència, la opressió, els enganys dels sistemes de comunicació, els preus del menjar, de la benzina, l’esclavitud dels nens... segurament podría anomenar més de cent temes dels quals es podria fer una cançó.
D’inconformisme n’hi ha, el que falta és organització i impuls social. Estem en una època en que les protestes queden a casa o en els abients més propers i a la que un grup amb disconformitat social s’organitza, és reprimit i anul.lat per les forces de l’ordre i el sistema judicial.
A: Com està Catalunya? I Espanya? I el món?
T: Catalunya està malament, Espanya diria que està una mica millor que nosaltres que sembla que som els babaus del poble, i el món està molt però que molt malament, i és una pena.
A: La Txell es considera a sí mateixa una persona normal?
T: Em considero una bona persona, no sé si normal o no, perquè avui en dia ja no se sap què és ser normal. Crec que el que fins ara era sentit comú ara ha passat a ser sentit acomú, ja que no en fan ús la gran majoria.
A: Com és la melodia del teu mòbil?
T: Actualment no en tinc de mòbil. El vaig perdre fa tres mesos i he après a viure sense ell.
A: Tens mp3? Que hi portes ara?
T: Mp3 si que en tinc , tot i que no l’uso freqüentment, prefereixo llegir als transports públics. Actualment però hi porto música tradicional xinesa ( Jia Peng Fang, la discografia sencera de Metallica i de Iron Maiden, Els Quens of the stone Age, el ventegenarios de l’Albert Pla, i un recopilatori de cançons d’en Cole Porter.
A: Recomana’m un disc, un llibre, una peli i un lloc on anar a sopar.
Un disc, ventegenarios de l’Albert Pla.
Una cançó actual , Dear President de Pink.
Un llibre, llegeixo molt i m’és molt difícil escolir-ne un, te’n diré dos: Si això és un home , de Primo Levi i La pell freda d’Albert Sanchez Piñol.
Una peli, En busca del reino prohibido d’en Jet Li i en Jakie Chan.
Un lloc on anar a sopar, l’Abisinia al c/ Torrent de les Flors.
Una frase, qui perd els seus origens perd la seva identitat d’en Raimon.
A: T’agrada sortir? Que fas?
M’agrada sortir a sopar i a pendre un bon coctel. També m’agrada sortir al cinema o a passejar per la ciutat. M’agrada molt Barcelona. Però no m’agrada sortir de discoteques, ho faig poc, i quan ho faig em queden menys ganes de tornar-ho a fer.
A: Gracies per tot i en especial pel teu temps Txell. Molta sort.
Gràcies a tu, per motivar a les persones i per creure en uns valors per molts oblidats.
Per acabar i per que sabeu quin peu calça la Txell us penjo el vídeo de la canço que ens recomana. Dear Mr. President de la Pink.
No hay comentarios:
Publicar un comentario